Què egoista el temps! Ens acompanya tota la nostra vida i quan ens pensem acomiadar d’ ell només fa que sumar-nos a la seva eternitat. Quina bogeria l’eterna pau! Quin avorriment la seva solitud! Que apassionants sonen els canvis mundans i efímers quan estàs acostumat a la monotonia serena.
El temps és sobirà. El maleïm per passar, quan és part de la llei de la naturalesa, no entenem a aquesta criatura que està per sobre de nosaltres mateixos, que ens fa envellir i morir i veure així als nostres estimats. Però què estrany! No recordem que gràcies a ell es crea el vi i així el vinagre, per ell el cuc passa a papallona i el capgròs a granota. Som uns desagraïts. Com tot ésser viu, els humans creixem i adquirim nous pensaments, sensacions, canviem. l el canvi, amics, no existiria sense el temps.
Com un vell es queixa de la fugacitat de la seva vida i, a la vegada, de la lentitud del transcurs del seu temps diari. Com un jove veu que se li acaba el temps quan pretén fer moltes coses. La percepció del temps sempre depèn de la persona, de l’activitat física o cerebral que estigui fent i la situació en la que estigui vivint.
Aquest ésser meravellós que és el temps, no és més que una magnitud física que permet ordenar la seqüència dels successos que ens permet establir un passat, un present i un futur. I dins de la física podríem afegir que és unidireccional, dibuixa una trajectòria sempre lineal, immutable, ininterrompuda on el present només representa un punt en aquesta funció continua. Una cosa que el fa més misteriós. Com és que l'espai, la tercera dimensió, va en totes les direccions però el temps, al qual anomenen la quarta, es veu tan limitat?
El temps és per nosaltres un misteri que existia quan vam aparèixer i existirà quan hàgim deixat de fer-ho.