Pol Fontanes - 2n Batxillerat C

La veritat és un concepte que ha adoptat multitud de definicions per part de diferents autors al llarg de la història. Tant diverses han sigut les opinions sobre si era possible assolir-ne la comprensió total,  que avui en dia s’accepten teories que van des del sí fins al no passant per posicions intermitjes com les relativistes. 

La veritat és tot allò que no és mentida. Aquesta ens serveix per a distingir si quelcom és cert o fals. Ara bé, la veritat no és un absolut invariable sinó que canvia amb el pas del temps, ja que res és estàtic, tot està sotmès al pas d’aquest.

Per imaginar la realitat en el nostre món, en tres dimensions, podem idear la següent representació. Imaginem el concepte de la realitat com una bola que levita sobre el terra, la forma d’aquesta, no és fixa sinó que varia constantment sobre l’anterior forma amb un moviment similar a les erupcions de la superfície del Sol.

La veritat sobre una cosa neix o comença a ser certa quan aquesta apareix, és a dir, no pot existir la veritat sobre quelcom si aquest no existeix. Considerem l’existència de la cosa des del moment que se’n pot fer alguna referència: idea, pensament, dibuix, quelcom material,... De la mateixa manera que la veritat sobre quelcom comença, aquesta acaba quan allò al que fa referència deixa d’existir en totes les seves formes.

La veritat canvia de forma cada cop que varia l’objecte o proposició al que fa referència, ja que, si la veritat va lligada a l’objecte és obvi que si aquest varia aquesta també ho faci. Aquest canvi és constant perquè el nostre món està en una dimensió temporal, és a dir, passa el temps per a totes les coses i en conseqüència res és el que fa uns segons era. Per això, la veritat sobre una cosa en un instant no és la mateixa que en un d’anterior o futur. Es pot donar la casualitat que coincideixi el mateix concepte de veritat per a una cosa en instants diferents. En definitiva, la veritat total sobre un concepte seria el conjunt de canvis que pateix des de que neix el concepte fins que aquest mor en totes les seves formes.
Ara bé, com pot una persona assolir la veritat. Tornem a la representació de la bola, imaginem que aquesta veritat variable sobre un concepte està tancada dins una habitació totalment hermètica flotant en el mig d’aquesta. Aquesta habitació es troba en una ubicació desconeguda per a la persona que desitja trobar-la i entendre-la. Doncs bé, si aquesta persona volgués trobar-la hauria d’emprendre un llarg camí de recollida d’informació per arribar a localitzar aquesta cambra. El camí que trobes, depenent de la informació utilitzada per a tal, el portaria a un determinat i petit punt d’una de les parets de la cambra. Mitjançant progressives investigacions aquesta persona aniria gratant a la paret fins a fer-hi una obertura mitjançant la qual podria observar un tros de la veritat. Com més reflexiones sobre el tema i més busques respostes a les preguntes que planteja la recerca d’aquella veritat, més gran seria l’obertura que faria a la paret, de manera que incrementaria la seva perspectiva de la veritat, tenint així una idea més clara.

Ara imaginem que moltes persones volen saber la veritat sobre el mateix concepte que recercava l’anterior. La cambra acabaria plena d’obertures per on cada persona faria la seva interpretació de la veritat tenint en compte la perspectiva que pot veure d’aquesta.

I, encara més, imaginem que una persona investiga tant que és capaç d’entrar a la cambra i veure el concepte de la veritat pur flotant en mig de la sala (filòsof). Aquesta persona podria fer voltes al voltant del concepte aprenent cada vegada més i més sobre aquest. Com més temps passes la gent observant la veritat d’aquell concepte, en especial el filòsof, més en sabrien d’aquest i en tindrien una millor idea. Ara bé, cal destacar que les interpretacions d’uns podrien interferir en d’altres creant idees millor o pitjors que al seu temps farien obertures més o  menys grans.

Però, el cert és que per molt temps que algú investigues la veritat d’aquell concepte mai en coneixeria el 100%, perquè, quan aquest algú mirés a la veritat només en veuria la cara frontal per a ell, no podria veure la de darrera i el mateix passaria si anés a veure la de darrera, no veuria la frontal. Comentant amb la resta d’observadors de la veritat, es podria assolir una idea molt similar a la real que es podria prendre falsament com a bona per la seva aparent similitud.

Cap idea que es pogués prendre com a bona, seria la 100% certa, ja que com a ésser tridimensionals només podem veure seccions tridimensionals de les coses. El problema és que la veritat està en quatre dimensions i si la intentés representar seria una llarga línia gruixuda on en un extrem es veuria el naixement d’aquella veritat i en l’altre extrem, la mort d’aquesta. Nosaltres com a humans mai podrem veure aquesta línia sinó que només veure’n instants determinats.

La veritat seria com un vídeo i representaria que nosaltres només el podem veure imatge per imatge, observar-lo a trossos. En conclusió, podem arribar a acostar-nos molt a l’autèntica veritat, però no entendre-la completament, ja que, no podem veure totes les seves dimensions.

Carla Soldevilla - 2n Batxillerat B

Un dia, la veritat i la mentida estaven discutint sobre quina de les dues era més utilitzada per les persones. La mentida assegurava que ella era l’absoluta guanyadora en aquell concurs, dient que les mentides eren absolutament necessàries entre les persones perquè evitaven molts problemes i conflictes que la veritat podia provocar. A més, deia la mentida, tothom menteix i per tant, tothom assumeix que se’l menteix a vegades i això fa que els humans veiem la mentida com una cosa natural, que es pot utilitzar quan convé. La veritat no deia res, simplement escoltava tot el que la mentida anava dient i somreia. Finalment, la veritat es va decidir a parlar.

- D’acord. Si de veritat vols comprovar quina de nosaltres dues és la més utilitzada entre les persones, podem fer-ho. Farem una cursa. Cada vegada que una persona arreu del món digui una mentida, tu avançaràs un pas, però cada vegada que algú digui una veritat, el faré jo.

La mentida, segura de les seves possibilitats, va acceptar de seguida el repte.

El dia de la cursa, les dues es van col·locar al punt de sortida. Al fons, després de molts turons i muntanyes, es trobava el final del recorregut. A les deu en punt, la hora a la que havia estat programada la sortida, les dues van començar a avançar ràpidament. Poc a poc, la mentida va anant guanyant avantatge. La veritat, tot i així semblava estar tranquil·la, mentre que la mentida reia sense parar i ja gairebé cantava victòria.

Però sobtadament, un cop ja passada la meitat de la cursa, la veritat va començar a avançar molt més ràpidament que abans. Va avançar a la mentida i va ser la primera en arribar al final. Al cap d’uns estona, va aparèixer allà la mentida, que feia cara de sorpresa i de no entendre res del que havia passat. La veritat, mentre somreia, va dir el següent.

- Que la gent diu mentides és totalment cert. Passa constantment i per molts motius. A vegades, pot ser un nen que ha trencat un mirall i nega la seva culpabilitat. Altres vegades, és un adolescent que assegura que ha fet un treball que li havien manat a l’escola però que se l’ha deixat a casa. Alguns cops, és una dona que li diu als seus pares que no pot anar a visitar-los aquella tarda perquè treballa fins tard, quan el que passa és que no en té ganes. I també hi ha casos en que un avi, ja fart de sentir cridar al seu nét, li diu que si no es porta bé, vindrà l’home del sac i se l’endurà. Totes aquestes mentides i moltes més i més greus són dites per les persones a diari.

- I llavors, com pot ser que hagis guanyat tu la cursa?

- Veuràs... El nen que trenca el mirall, al final del dia, no pot aguantar més la culpa que sent, a causa de que encara és petit i innocent i acaba dient als seus pares la veritat. L’adolescent, és descobert pel professor parlant amb uns companys sobre el seu engany i es veu forçat a dir el que ha passat. La dona que no ha anat a casa dels seus pares i ha sortit a donar una volta, se’ls troba pel carrer i s’esforça per buscar una excusa, però acaba confessant. I el nen que creu que serà segrestat per l’home del sac... bé, simplement creix i descobreix que tot allò és fals, i a casa riuen i ho expliquen com una anècdota. Per això, vella amiga, sempre hi ha més veritats que mentides al món. Perquè a més de les veritats que diuen les persones per simple honestedat, després de cada mentida, es sol produir una veritat.

Així va ser com la veritat va guanyar la cursa a la mentida, demostrant que mentir no és més que agafar el camí més llarg cap a la veritat.

“La verdad espera. Sólo la mentira tiene prisa”

Alexandru Vlahuta

Ainhoa Garcia - 2n Batxillerat B

Des de ben petits sempre ens han dit que per ser bons nens hem de dir la veritat, perquè als nens que diuen mentides els renten la boca amb sabó. Realment és una llàstima que la frase caigui en desús a mesura que ens fem grans, perquè de fet, si ara mateix vingués algú i em tornés a repetir la frase, tindria preparada la resposta perfecta: “què és la veritat?”. Per què ben mirat, què esperen de nosaltres quan ens demanen que diem la veritat? Per començar, qui sap què és la veritat?

Segons la definició acadèmica, la veritat és la conformitat entre el que es diu, pensa o creu i la realitat, allò que és o el que succeeix. Així s’ha entès tradicionalment la veritat interpretada com a correspondència, o coincidència, entre la ment i la realitat o els enunciats i els fets. D’aquesta definició podem extreure’n el següent: la veritat està conforme amb el que es diu, el que es pensa i el que és en realitat, és a dir, si pensem alguna cosa en la nostra ment i això és de la mateixa manera en el món real, llavors aquesta cosa és veritat.

Però aquí ens trobem amb un altre problema: com podem declarar un coneixement com a únic i vertader, si aquest coneixement (ajustant-nos a la definició de veritat) depèn de dos aspectes totalment subjectius com són, en primer lloc, la nostre ment, els nostres pensaments, i la realitat, totalment supeditada al punt de vista de cada persona? Allò que sigui subjectiu, que depengui de la percepció de cada persona, no pot permetre conèixer una cosa absoluta i universal.

Com a conclusió, la veritat es quelcom que mai podrà ni arribarà a definir-se, ni tan sols podrem estar segurs que n’existeixi una d’absoluta. La veritat depèn de cada persona, el que és veritat per a alguns serà mentida per a altres. Per tant, encara que vulguem no podrem dir la veritat perquè, bàsicament, no existeix la mateixa veritat per a tothom.

Carla Monerris - 2n Batxillerat B

Jo sé la veritat, creu-me! Aquesta expressió és utilitzada moltes vegades per la humanitat, però realment allò que creiem que sabem és veritat? Realment tot el que veiem és veritat? Potser hi ha un geni maligne com creia Descartes que ens fa creure que les coses són evidents i verdaderes com les matemàtiques, potser tot el que vivim és una imatge equivocada, falsa, amagada sobre una realitat verdadera, qui ho sap?

Quan sabem que una persona està en possessió de la veritat? Nosaltres pensem que hi està perquè creiem que nosaltres mateixos sabem la veritat però no perquè sigui una veritat evident, ja que aquesta no existeix.

Moltes persones, diferents cultures i molts animals veuen les coses des d’una altra perspectiva, de diferent manera, i llavors, qui té raó sobre què és la veritat real?
El que per a nosaltres pot semblar verdader per una altra cultura no ho és. Llavors què creiem que nosaltres estem en la possessió de la veritat i els altres no?
Quan estem en possessió de la veritat creiem que la nostra intel·ligència ha raonat d’una manera per arribar-hi, però realment podem afirmar que hem arribat a conèixer la veritat?
Ningú sap si tot el que estem vivint és un somni del qual no despertem o una il·lusió la qual no és real...

Descartes creia que ell existia perquè dubtava, al dubtar pensava, i al pensar existia, “Penso per tant existeixo”; però realment Descartes arribava a la veritat amb aquesta afirmació i les seves creences com a filòsof? Aristòtil, Plató, Descartes, Kant... Diferents filòsofs han compartit molts temes en comú i cadascú exposava la seva creença, i doncs, qui realment està més a prop de la veritat?

És aquí, quan ens adonem que ningú sap la veritat real de les coses ja que tothom pot estar en possessió de la veritat i no estar-hi al mateix temps al haver-hi diferents punts de vista i perspectives.

Al fer-nos diferents preguntes ens anem adonant que no sabem tant de la veritat de les coses com creiem que sabíem, que no es pot dir tant fàcilment que algú té raó o que algú sap la veritat ja que segur que aquesta veritat es pot refutar, per tant, la veritat és molt relativa i mai sabrem els factors que poden influir en nosaltres per fer-nos creure que una cosa és certa.

Nil Gàllego - 2n Batxillerat B

Els ulls em negaven l'evidencia, és ella, evidentment, és ella, besant a un altre. Els meus sentits comencen a fallar, no sento res, la vista es torna borrosa, començo a perdre l'equilibri.

Ella, mentre besa el coll del noi, em veu, aparta la vista, torna a mirar, i jo, plantat allà al mig com un estaquirot no sé que fer, estic paralitzat, de ràbia, de tristor, de gelosia, de por.

Que faig, jo, jo la necessito.

Sense pensar-ho, arrenco a córrer entre la gentada, obro els ulls, només veig llàgrimes,  desapareix-ho de la festa i em dirigeixo a casa.

Arribo a casa, estic sol.

- Ahhhh!
- Que passa Nil?
- Qui ets?
- Sóc tu.
- I que vull?
- Tu sabràs.
- Per que he marxat de la festa?
- Perquè tenim por de perdre-la.
- He fet bé?
- No, l'has perdut al marxar de la festa!

Jo... jo tenia tanta por de seguir veient-la amb ell, com més la mirava més m’adonava que el que estava passant era real, era vertader, era tant verídic com la vida mateixa, tant cert com que l’havia d’oblidar si no em volia consumir.

Quan vaig relaxar-me vaig repetir la seqüència mentalment, no hi havia dubte, jo, jo els havia vist, no era una imaginació meva, els meus sentit m’avalaven, la meva vista no m’hauria enganyat, no d’una manera tant cruel, no d’una manera tant cruel com la veritat.

Esteban Portero - 2n Batxillerat C

El día que salí de mi casa decidido a empezar la búsqueda, ni tan siquiera había desayunado. Es más, mi estómago no había recibido más que un triste café. Consideraba que no necesitaba más para enfrentarme a semejante empresa. Los aventureros son fuertes, aguerridos: pueden aguantar semanas sin comer y yo no iba a ser menos.

Los primeros kilómetros fueron los más aburridos, a decir verdad. Hasta que no abandoné la urbanización (la cual no era pequeña precisamente), no encontré más que caras arrugadas, señoras que salen a correr en chándal rosa, perros que olisquean el colofón del tracto intestinal del prójimo, señores viejos, gordos y cansados que tan sólo levantan la mirada para saludar con desprecio a través de unos cristales de dudosa diafanidad y vecinos que se tragan apasionantes partidos de Malta-Nicaragua sub21 con televisores de tubo en el jardín.

Pero yo no era como ellos. Yo iba a por todas. Aquella mañana había salido decidido y nadie me iba a parar.

Al dejar atrás la mundanidad de las personas que han perdido la esperanza en sus propias vidas, el camino sorprendentemente se oscureció. Las señales marcaban el sendero a través de unas ruinas de metal, pero mi instinto de supervivencia (y la experiencia adquirida en tediosas conferencias sobre el tétanos) me decía que no era demasiado seguro adentrarme en aquel amasijo de hierros. Tuve que dar un rodeo, pasando por un lago de oro fundido en el que miles de autómatas buscaban su reflejo. Uno detrás del otro, estaban directamente programados para acercarse a la orilla cual robótico Narciso y buscar sus pupilas muertas en el candente fluido que a tantos había embaucado.

Junto a ellos, un comerciante enfurecido perseguía una estrella que decía que se le había escapado del bolsillo, que aquel cuerpo celeste era un rebelde. Detrás de él, un joven que se buscaba con la mirada su propia nuca aseguraba que el hombre de negocios había perdido la razón. “Ya no se respeta nada”, declaraba, mientras dibujaba algo similar a dos palos cruzados en la arena, bajo la atenta mirada de un anciano que sólo distraía su mirada para otear el cielo de vez en cuando. Allí, la estrella que perseguía el comerciante se había acomodado y había cambiado de forma, asentándose junto a una luna que lejos andaba de estar llena. Si bien la situación me sorprendió de entrada, decidí alejarme de aquel colectivo. Seguramente se habían equivocado.

Pasé por debajo de un arco de piedra sin base alguna, para ir directo a chocarme contra la espalda de un peludo gato enorme. Se giró, me dedicó un cordial saludo y alzó el vuelo dejando como estela un reguero de festivo champán. La espuma era abundante, pero no me puedo quejar ya que nadie ha enseñado a un gato a servir semejante bebida con destreza y cautela. Pese a todo me refrescó el gaznate, y cuando estaba dispuesto a seguir, me percaté de una cosa. Juraría que se me paró el corazón en aquel justo instante, porque recuerdo que, con la llegada de la terrible revelación, la sangre se congeló en mis venas por un momento.

Caí de rodillas al suelo, y el peso de mi cuerpo se derrumbó hacia un lado. Me coloqué en posición fetal, abrazando mis rodillas y esperando. Semejante conclusión me había dejado abatido. Aquí sigo, esperando. No creo que me vuelva a levantar. ¿Y es que cómo voy a seguir, si no sé cómo es lo que ando buscando?

Queral Colet - 2n Batxillerat A

“Quienes buscan la verdad merecen el castigo de encontrarla”

Santiago Rusiñol

Els homes estem marcats per a la veritat, en el fons tots voldríem saber la veritat de totes les coses, si realment allò que ens envolta és real o vivim en una mentida. Tot i així, molts de nosaltres prefereixen quedar-se al marge de tot i seguir vivint la vida sense qüestionar-se tot el del seu voltant.

Vivim envoltats de mentides, i com a conseqüència, ha arribat un punt on ens hem conscienciat que dir la veritat no ha de ser sempre una prioritat, que a vegades la veritat no és sempre la millor opció, que a vegades fa mal i que sovint preferim escoltar una mentida a la veritat verdadera.

“La millor de les mentides o la pitjor de les veritats”. Ens conformem amb escoltar allò que volem saber, preferim viure enganyats per por de descobrir alguna cosa que canviï la nostra vida.

Algunes vegades la veritat són relacions doloroses que aquell que les rep en la seva ànsia per trobar-la, no ha reflexionat que potser era millor quedar-se a la ignorància. Altres vegades, la veritat ens omple d’alegria, tot i que no a tots ens contenta, ja que cadascú té la seva “pròpia veritat” i és molt difícil compartir-la.

Nosaltres mateixos som plenament conscients quan alguna cosa és veritat, i que si en algun moment desconfiem de quelcom, és perquè sabem que darrere de tot allò hi ha alguna cosa que no és com ha de ser. Quan hem de buscar la veritat, significa que allò que busquem és alguna cosa amagada, que segurament, no ens agradarà o serà diferent a allò que ens esperàvem.

Tendim a dir sempre el que creiem que aquella persona vol sentir, ja que si diguéssim sempre la veritat, segurament els hi faríem més mal que benefici. Tot i que altres vegades, som nosaltres mateixos els que necessitem alliberar-nos i necessitem compartir la veritat amb els altres.

Perquè tot reflexionem una mica en hauríem de fer la següent pregunta: Tots desitgem la veritat, però tots estem segurs de voler-la?

Lidia Torres - 2n Batxillerat A

“La veritat us farà lliures”. Quantes vegades ens han dit aquesta frase? Moltíssimes. Vivim la nostra vida proclamant als quatre vents que volem sinceritat, la veritat sobre tot el que ens envolta i ens importa. Cerquem la veritat en la nostra parella, els amics, la família, fins i tot la volem de part dels medis, de les religions...però nosaltres la donem? Som sincers? M’atreviria a afirmar que no hi ha ningú al món que no hagi dit mai una mentida. Llavors, perquè defensem tant un ideal que ningú segueix?

De totes formes, la veritat no és generalitzada, pot ser que una mateixa creença sigui veritat per algunes persones i una mentida per altres, podríem dir que és relativa. D’aquí partim per tocar el tema de les mentides piadoses. Com seria un món on tothom digués la veritat en totes i cadascuna de les situacions que es donen a la nostra vida? Potser hi hauria més patiment i malestar. Alguna que altra “mentida per omissió” pot ser molt perjudicial per nosaltres i els que ens envolten, però la veritat no ens garanteix la tranquil•litat, la desaparició de prejudicis o evitar cometre errors. Tal com deia William Shakespeare: “A l’amistat i a l’amor s’és més feliç amb la ignorància que amb el saber”. Llavors, perquè jutgem a una persona quan aquesta oculta la veritat? Jo diria que manifestar la veritat és acceptar un compromís amb tu mateix, tu decideixes agafar un camí o un altre.

 
També hi ha gent que no accepta la veritat de sí mateix i prefereix viure una mentida, per evitar sofriment. A més, com podem estar segurs de que alguna cosa és realment veritat? A no ser que tu mateix ho experimentis, ho vegis...pots estar segur d’alguna cosa? Pot ser que t’ho asseguri algú que té la teva plena confiança però, pots estar cent per cent segur de que allò és cert? D’aquesta situació si es pot treure la veritat de que confies en aquella persona. Així doncs, la veritat és com són les coses, però no podem saber si allò és cert, només podem estar segurs que allò és veritat per a nosaltres, perquè ho interpretem així. Per això no podem accedir a una veritat independent de qui la interpreta o qui la observa, la veritat sempre va lligada a la percepció de la persona. El que hem de cercar no és la veritat absoluta, sinó la nostra veritat.