La veritat és un concepte que ha adoptat multitud de definicions per part de diferents autors al llarg de la història. Tant diverses han sigut les opinions sobre si era possible assolir-ne la comprensió total, que avui en dia s’accepten teories que van des del sí fins al no passant per posicions intermitjes com les relativistes.
La veritat és tot allò que no és mentida. Aquesta ens serveix per a distingir si quelcom és cert o fals. Ara bé, la veritat no és un absolut invariable sinó que canvia amb el pas del temps, ja que res és estàtic, tot està sotmès al pas d’aquest.
Per imaginar la realitat en el nostre món, en tres dimensions, podem idear la següent representació. Imaginem el concepte de la realitat com una bola que levita sobre el terra, la forma d’aquesta, no és fixa sinó que varia constantment sobre l’anterior forma amb un moviment similar a les erupcions de la superfície del Sol.
La veritat sobre una cosa neix o comença a ser certa quan aquesta apareix, és a dir, no pot existir la veritat sobre quelcom si aquest no existeix. Considerem l’existència de la cosa des del moment que se’n pot fer alguna referència: idea, pensament, dibuix, quelcom material,... De la mateixa manera que la veritat sobre quelcom comença, aquesta acaba quan allò al que fa referència deixa d’existir en totes les seves formes.
La veritat canvia de forma cada cop que varia l’objecte o proposició al que fa referència, ja que, si la veritat va lligada a l’objecte és obvi que si aquest varia aquesta també ho faci. Aquest canvi és constant perquè el nostre món està en una dimensió temporal, és a dir, passa el temps per a totes les coses i en conseqüència res és el que fa uns segons era. Per això, la veritat sobre una cosa en un instant no és la mateixa que en un d’anterior o futur. Es pot donar la casualitat que coincideixi el mateix concepte de veritat per a una cosa en instants diferents. En definitiva, la veritat total sobre un concepte seria el conjunt de canvis que pateix des de que neix el concepte fins que aquest mor en totes les seves formes.
Ara bé, com pot una persona assolir la veritat. Tornem a la representació de la bola, imaginem que aquesta veritat variable sobre un concepte està tancada dins una habitació totalment hermètica flotant en el mig d’aquesta. Aquesta habitació es troba en una ubicació desconeguda per a la persona que desitja trobar-la i entendre-la. Doncs bé, si aquesta persona volgués trobar-la hauria d’emprendre un llarg camí de recollida d’informació per arribar a localitzar aquesta cambra. El camí que trobes, depenent de la informació utilitzada per a tal, el portaria a un determinat i petit punt d’una de les parets de la cambra. Mitjançant progressives investigacions aquesta persona aniria gratant a la paret fins a fer-hi una obertura mitjançant la qual podria observar un tros de la veritat. Com més reflexiones sobre el tema i més busques respostes a les preguntes que planteja la recerca d’aquella veritat, més gran seria l’obertura que faria a la paret, de manera que incrementaria la seva perspectiva de la veritat, tenint així una idea més clara.
Ara imaginem que moltes persones volen saber la veritat sobre el mateix concepte que recercava l’anterior. La cambra acabaria plena d’obertures per on cada persona faria la seva interpretació de la veritat tenint en compte la perspectiva que pot veure d’aquesta.
I, encara més, imaginem que una persona investiga tant que és capaç d’entrar a la cambra i veure el concepte de la veritat pur flotant en mig de la sala (filòsof). Aquesta persona podria fer voltes al voltant del concepte aprenent cada vegada més i més sobre aquest. Com més temps passes la gent observant la veritat d’aquell concepte, en especial el filòsof, més en sabrien d’aquest i en tindrien una millor idea. Ara bé, cal destacar que les interpretacions d’uns podrien interferir en d’altres creant idees millor o pitjors que al seu temps farien obertures més o menys grans.
Però, el cert és que per molt temps que algú investigues la veritat d’aquell concepte mai en coneixeria el 100%, perquè, quan aquest algú mirés a la veritat només en veuria la cara frontal per a ell, no podria veure la de darrera i el mateix passaria si anés a veure la de darrera, no veuria la frontal. Comentant amb la resta d’observadors de la veritat, es podria assolir una idea molt similar a la real que es podria prendre falsament com a bona per la seva aparent similitud.
Cap idea que es pogués prendre com a bona, seria la 100% certa, ja que com a ésser tridimensionals només podem veure seccions tridimensionals de les coses. El problema és que la veritat està en quatre dimensions i si la intentés representar seria una llarga línia gruixuda on en un extrem es veuria el naixement d’aquella veritat i en l’altre extrem, la mort d’aquesta. Nosaltres com a humans mai podrem veure aquesta línia sinó que només veure’n instants determinats.
La veritat seria com un vídeo i representaria que nosaltres només el podem veure imatge per imatge, observar-lo a trossos. En conclusió, podem arribar a acostar-nos molt a l’autèntica veritat, però no entendre-la completament, ja que, no podem veure totes les seves dimensions.
La veritat és tot allò que no és mentida. Aquesta ens serveix per a distingir si quelcom és cert o fals. Ara bé, la veritat no és un absolut invariable sinó que canvia amb el pas del temps, ja que res és estàtic, tot està sotmès al pas d’aquest.
Per imaginar la realitat en el nostre món, en tres dimensions, podem idear la següent representació. Imaginem el concepte de la realitat com una bola que levita sobre el terra, la forma d’aquesta, no és fixa sinó que varia constantment sobre l’anterior forma amb un moviment similar a les erupcions de la superfície del Sol.
La veritat sobre una cosa neix o comença a ser certa quan aquesta apareix, és a dir, no pot existir la veritat sobre quelcom si aquest no existeix. Considerem l’existència de la cosa des del moment que se’n pot fer alguna referència: idea, pensament, dibuix, quelcom material,... De la mateixa manera que la veritat sobre quelcom comença, aquesta acaba quan allò al que fa referència deixa d’existir en totes les seves formes.
La veritat canvia de forma cada cop que varia l’objecte o proposició al que fa referència, ja que, si la veritat va lligada a l’objecte és obvi que si aquest varia aquesta també ho faci. Aquest canvi és constant perquè el nostre món està en una dimensió temporal, és a dir, passa el temps per a totes les coses i en conseqüència res és el que fa uns segons era. Per això, la veritat sobre una cosa en un instant no és la mateixa que en un d’anterior o futur. Es pot donar la casualitat que coincideixi el mateix concepte de veritat per a una cosa en instants diferents. En definitiva, la veritat total sobre un concepte seria el conjunt de canvis que pateix des de que neix el concepte fins que aquest mor en totes les seves formes.
Ara bé, com pot una persona assolir la veritat. Tornem a la representació de la bola, imaginem que aquesta veritat variable sobre un concepte està tancada dins una habitació totalment hermètica flotant en el mig d’aquesta. Aquesta habitació es troba en una ubicació desconeguda per a la persona que desitja trobar-la i entendre-la. Doncs bé, si aquesta persona volgués trobar-la hauria d’emprendre un llarg camí de recollida d’informació per arribar a localitzar aquesta cambra. El camí que trobes, depenent de la informació utilitzada per a tal, el portaria a un determinat i petit punt d’una de les parets de la cambra. Mitjançant progressives investigacions aquesta persona aniria gratant a la paret fins a fer-hi una obertura mitjançant la qual podria observar un tros de la veritat. Com més reflexiones sobre el tema i més busques respostes a les preguntes que planteja la recerca d’aquella veritat, més gran seria l’obertura que faria a la paret, de manera que incrementaria la seva perspectiva de la veritat, tenint així una idea més clara.
Ara imaginem que moltes persones volen saber la veritat sobre el mateix concepte que recercava l’anterior. La cambra acabaria plena d’obertures per on cada persona faria la seva interpretació de la veritat tenint en compte la perspectiva que pot veure d’aquesta.
I, encara més, imaginem que una persona investiga tant que és capaç d’entrar a la cambra i veure el concepte de la veritat pur flotant en mig de la sala (filòsof). Aquesta persona podria fer voltes al voltant del concepte aprenent cada vegada més i més sobre aquest. Com més temps passes la gent observant la veritat d’aquell concepte, en especial el filòsof, més en sabrien d’aquest i en tindrien una millor idea. Ara bé, cal destacar que les interpretacions d’uns podrien interferir en d’altres creant idees millor o pitjors que al seu temps farien obertures més o menys grans.
Però, el cert és que per molt temps que algú investigues la veritat d’aquell concepte mai en coneixeria el 100%, perquè, quan aquest algú mirés a la veritat només en veuria la cara frontal per a ell, no podria veure la de darrera i el mateix passaria si anés a veure la de darrera, no veuria la frontal. Comentant amb la resta d’observadors de la veritat, es podria assolir una idea molt similar a la real que es podria prendre falsament com a bona per la seva aparent similitud.
Cap idea que es pogués prendre com a bona, seria la 100% certa, ja que com a ésser tridimensionals només podem veure seccions tridimensionals de les coses. El problema és que la veritat està en quatre dimensions i si la intentés representar seria una llarga línia gruixuda on en un extrem es veuria el naixement d’aquella veritat i en l’altre extrem, la mort d’aquesta. Nosaltres com a humans mai podrem veure aquesta línia sinó que només veure’n instants determinats.
La veritat seria com un vídeo i representaria que nosaltres només el podem veure imatge per imatge, observar-lo a trossos. En conclusió, podem arribar a acostar-nos molt a l’autèntica veritat, però no entendre-la completament, ja que, no podem veure totes les seves dimensions.