Des de ben petits sempre ens han dit que per ser bons nens hem de dir la veritat, perquè als nens que diuen mentides els renten la boca amb sabó. Realment és una llàstima que la frase caigui en desús a mesura que ens fem grans, perquè de fet, si ara mateix vingués algú i em tornés a repetir la frase, tindria preparada la resposta perfecta: “què és la veritat?”. Per què ben mirat, què esperen de nosaltres quan ens demanen que diem la veritat? Per començar, qui sap què és la veritat?
Segons la definició acadèmica, la veritat és la conformitat entre el que es diu, pensa o creu i la realitat, allò que és o el que succeeix. Així s’ha entès tradicionalment la veritat interpretada com a correspondència, o coincidència, entre la ment i la realitat o els enunciats i els fets. D’aquesta definició podem extreure’n el següent: la veritat està conforme amb el que es diu, el que es pensa i el que és en realitat, és a dir, si pensem alguna cosa en la nostra ment i això és de la mateixa manera en el món real, llavors aquesta cosa és veritat.
Però aquí ens trobem amb un altre problema: com podem declarar un coneixement com a únic i vertader, si aquest coneixement (ajustant-nos a la definició de veritat) depèn de dos aspectes totalment subjectius com són, en primer lloc, la nostre ment, els nostres pensaments, i la realitat, totalment supeditada al punt de vista de cada persona? Allò que sigui subjectiu, que depengui de la percepció de cada persona, no pot permetre conèixer una cosa absoluta i universal.
Com a conclusió, la veritat es quelcom que mai podrà ni arribarà a definir-se, ni tan sols podrem estar segurs que n’existeixi una d’absoluta. La veritat depèn de cada persona, el que és veritat per a alguns serà mentida per a altres. Per tant, encara que vulguem no podrem dir la veritat perquè, bàsicament, no existeix la mateixa veritat per a tothom.