- D’acord. Si de veritat vols comprovar quina de nosaltres dues és la més utilitzada entre les persones, podem fer-ho. Farem una cursa. Cada vegada que una persona arreu del món digui una mentida, tu avançaràs un pas, però cada vegada que algú digui una veritat, el faré jo.
La mentida, segura de les seves possibilitats, va acceptar de seguida el repte.
El dia de la cursa, les dues es van col·locar al punt de sortida. Al fons, després de molts turons i muntanyes, es trobava el final del recorregut. A les deu en punt, la hora a la que havia estat programada la sortida, les dues van començar a avançar ràpidament. Poc a poc, la mentida va anant guanyant avantatge. La veritat, tot i així semblava estar tranquil·la, mentre que la mentida reia sense parar i ja gairebé cantava victòria.
Però sobtadament, un cop ja passada la meitat de la cursa, la veritat va començar a avançar molt més ràpidament que abans. Va avançar a la mentida i va ser la primera en arribar al final. Al cap d’uns estona, va aparèixer allà la mentida, que feia cara de sorpresa i de no entendre res del que havia passat. La veritat, mentre somreia, va dir el següent.
- Que la gent diu mentides és totalment cert. Passa constantment i per molts motius. A vegades, pot ser un nen que ha trencat un mirall i nega la seva culpabilitat. Altres vegades, és un adolescent que assegura que ha fet un treball que li havien manat a l’escola però que se l’ha deixat a casa. Alguns cops, és una dona que li diu als seus pares que no pot anar a visitar-los aquella tarda perquè treballa fins tard, quan el que passa és que no en té ganes. I també hi ha casos en que un avi, ja fart de sentir cridar al seu nét, li diu que si no es porta bé, vindrà l’home del sac i se l’endurà. Totes aquestes mentides i moltes més i més greus són dites per les persones a diari.
- I llavors, com pot ser que hagis guanyat tu la cursa?
- Veuràs... El nen que trenca el mirall, al final del dia, no pot aguantar més la culpa que sent, a causa de que encara és petit i innocent i acaba dient als seus pares la veritat. L’adolescent, és descobert pel professor parlant amb uns companys sobre el seu engany i es veu forçat a dir el que ha passat. La dona que no ha anat a casa dels seus pares i ha sortit a donar una volta, se’ls troba pel carrer i s’esforça per buscar una excusa, però acaba confessant. I el nen que creu que serà segrestat per l’home del sac... bé, simplement creix i descobreix que tot allò és fals, i a casa riuen i ho expliquen com una anècdota. Per això, vella amiga, sempre hi ha més veritats que mentides al món. Perquè a més de les veritats que diuen les persones per simple honestedat, després de cada mentida, es sol produir una veritat.
Així va ser com la veritat va guanyar la cursa a la mentida, demostrant que mentir no és més que agafar el camí més llarg cap a la veritat.
“La verdad espera. Sólo la mentira tiene prisa”
Alexandru Vlahuta